El pessebrisme i el doctor Garrut

L'Associació de Pessebristes de Barcelona ha organitzat una conferència per iniciar els actes de reconeixement del soci Josep M. Garrut i Roma. La conferència, que porta per títol El pessebrisme i el doctor Garrut, es farà el dijous 3 de juliol a les 19h. al local social de l'entitat barcelonina (c/ Paradís, 3, pral. 2a), i anirà a càrrec de l'historiador i conservador del monestir de Sant Jeroni de la Murtra Mn. Jaume Aymar, bon amic, per cert, del nostre col·lectiu. Amb aquesta xerrada es vol iniciar una sèrie d'actes per commemorar el 75è aniversari com a soci de Barcelona de Josep M. Garrut.

Que el Sr. Garrut es mereix un homenatge és un fet indiscutible. Tots els reconeixements que se li facin són pocs per valorar la important feina que ha fet pel pessebrisme.

Sovint ens lamentem que costa trobar relleus en el si de les associacions pessebristes. Però malgrat tot, les entitats van tirant endavant i cada Nadal es presenten unes exposicions de pessebres prou reeixides. D'una manera o altra els pessebristes més joves recullen el testimoni dels més veterans. Ara bé, de vegades ens preguntem si els pessebristes catalans hem sabut recollir el testimoni del Sr. Garrut. La seva feina de prestigiar el pessebre en el món acadèmic i artístic, els treballs per promoure'n la recerca, o l'organització de congressos i exposicions per difondre el pessebre a la societat són algunes de les grans fites portades a terme per Josep M. Garrut. El seu llibre Viatge a l'entorn del meu pessebre, publicat ja fa més de 50 anys, no només es manté plenament vigent sinó que conserva bona part de la frescor del primer moment.

El millor homenatge que li podem fer al Sr. Garrut és continuar la seva obra com la millor manera de valorar-la. I això vol dir que cal fer un esforç en seguir promovent tot el que ell ha fet al llarg de la seva trajectòria. Això és el que, modestament, intentem fer en el col·lectiu El Bou i la Mula, i ens sentim molt honrats de comptar amb el Sr. Garrut com a soci.

Sigui com sigui, volem felicitar l'Associació de Pessebristes de Barcelona per aquesta iniciativa i ja des d'ara volem mostrar la nostra disposició a sumar-nos a aquest merescut reconeixement al gran pessebrista Josep M. Garrut.

El pessebrisme a internet

A les diverses etapes en que sovint es classifica la història del pessebrisme n'hauriem d'afegir una que crec que va prenent cada vegada més força a partir de la dècada dels 90. L'anomenariem etapa d'internet o pessebrisme en xarxa, o alguna cosa així.

És impressionant la presència que té el pessebrisme a internet. No tant per la `presència de webs de les associacions o federacions que n'hi ha forces però massa sovint pobres de contingut i d'actualització, sinó per les webs personals d'afeccionats al pessebre. Aquestes, en ser molt sovint el perllongament de la dèria pessebrista durant tot l'any, tenen més bon nivell d'actualització i de dedicació en els seus continguts.

Vull destacar com a exemple del que acabo de dir la web del pessebrista de Tenerife Andrés Estévez. És un impressionant recull de documentació pessebrista creada i mantinguda en solitari per l'Andrés. Aquest web rep més de 800 visites diàries d'arreu del món. S'hi poden veure gairebé 6000 fotografies. Té 34 seccions diferents, i una de les joies és la impressionat col.lecció de naixements de tot el món que està reunint l'Andrés amb la intenció de fer-ne un museu. Al web es poden veure 1500 fotografies de naixements provinents de 154 països diferents.

També trobo molt interessant la iniciativa que ja fa uns quants anys va promoure un pessebrista de Pamplona, Ïñigo Mena, amb la creació del Foro de Belenismo, en el que tinc el goig de participar des de pràcticament els seus inicis. Ës un espai molt divers i plural. Bàsicament participat per pessebristes casolans però on hi ha espais també per parlar sobre associacionisme. És un gran espai de trobada pessebrista sense fronteres.

Taller de pessebres per a mestres

Ahir va ser un dia pessebrísticament intens. Al matí vaig estar fent un taller per a mestres i professors que vinguts de tot Catalunya estaven reunits a Tarragona.

Teníem poc temps per al taller, per tant no ens podiem embrancar a fer coses complicades. Vaig presentar-los el pessebre com a autorepresentació, vam reflexionar sobre això a partir de pintures i fotografies de pessebres.

A la part pràctica els vaig demanar que féssin una traducció contemporània de l'escena de l'anunciació als pastors. D'entrada crec que els va sorprendre, però a mesura que s'hi van posar van apareixer coses prou interessants: l'anunciata en un locutori on les persones immigrades reben l'anunci mitjançant un e-mail, una anunciata feta per la gent del Segre on s'hi recollien els neguits i preocupacions que ells ara tenen, una anunciata enmig d'una comunitat de veïns, una anunciata a una colla de mestres i professors... Tot això ho van representar amb figures de plastilina, aque era la opció més ràpida i còmoda. L'important del treball en aquest taller no estava en la relaització final. Vam poder parlar i treure idees de com es pot fer servir el pessebre per educar.

Com sempre, vaig poder copsar la gran quantitat de persones que són afeccionades a fer el pessebre, més enllà de les associacions. El present del pessebrisme a Catalunya és molt ric per que a part de la manifestació més tècnicament elaborada que ofereixen els pessebristes a les associacions, hi ha una gran riquesa d'afecció pessebrística a les cases, a les escoles, als centres de dia, a les parròquies...

Si els que vau estar en el taller voleu, podeu deixar les vostres impressions en un comentari.

Fer el pessebre a casa

Aquests dies estic treballant sobre el pessebre, els seus llenguatges, el pessebre contemporani i del futur. Dissabte he d'anar a fer un taller de pessebrisme per a mestres i professors de tot Catalunya i he decidit que els proposaré un taller de pessebre basat en les noves mirades al pessebre que fa temps que parlem. A veure què sut. Ja us ho explicaré.

Tafanejant per la xarxa he trobat aquest bloc on algú parla del pessebre que ha fet a casa seva, és interessant el que diu i també els comentaris que fan els seus amics. És una mostra més de la riquesa i de la potència del pessebre, més enllà del que és pessebre clàssic.

El Liceu i els pessebres

Dimarts vaig anar al Liceu , era la meva primera vegada. Feien el Tannhäuser de Wagner. L’obra té un argument ben clàssic: la recerca de l’essència de l’amor, la lluita entre l’amor passional i l’amor virtuós, la rauxa i el seny, la sensualitat i l’espiritualitat, Dionís i Apol.lo, el pecat i la redempció... en fi un tema clàssic en els grans relats.

La versió, dirigida per Robert Carsen es presenta amb una posada en escena molt poc clàssica. El director ha fet una traducció de la història en la que el trobador medieval és ara un pintor i on tota l’òpera està ambientada en un espai contemporani en el que els cavallers són executius i els nobles són gent de l’alta societat contemporània.

Aquest experiment no va acabar d’agradar a tothom el dia de l’estrena. A mi, que com he dit sóc un neòfit en temes operístics, em va captivar, i a la meva filla de 15 anys que m’acompanyava, també. Crec que, en el nostre cas de dues persones allunyades del món de l’òpera, la presentació de l’espectacle va aconseguir guanyar dos espectadors. Com que vaig tenir el goig d’anar-hi amb un bon amic pessebrista (que aprecia la feina que fem des d’aquest Col·lectiu), en un dels entreactes li vaig fer un breu comentari que ara intentaré explicar.

Fa unes setmanes llegia un text de l’Albert Sáez que ara és el president del Consell de govern del CCMA (i que en els inicis de El Bou i la Mula vam poder gaudir d’una entranyable col·laboració seva) en el que reclamava una actualització del llenguatge en el missatge cristià i ho exemplificava en la necessitat d’uns “Pastorets 7.0”. Ja fa temps que penso en la necessitat imperiosa de trobar noves formes expressives aplicades al pessebre.

Ja m’he manifestat en diverses ocasions sobre la riquesa que aprecio en els pessebres de la Plaça Sant Jaume. Lògicament no agraden tothom. Especialment desagraden als pessebristes que estan ancorats en un estil clàssic i no agraden al públic que no vol fer esforços d’interpretació davant d’una obra d’art i que s’estimen més tenir al menjador de casa seva pintures hiperrealistes.

L’altre dia al Liceu el muntatge em va captivar per que constantment em feia pensar, em feia dialogar amb el director sobre les opcions que havia pres a l’hora de traduir el Tannhäuser a un llenguatge contemporani. Segurament si hagués vist una versió clàssica amb els cavallers vestits de cavallers hauria quedat meravellat de la riquesa de detalls històrics però intueixo que m’hauria avorrit una mica relegat en el paper d’espectador passiu.

És el que em passa amb els pessebres. Cada vegada m’interessen menys els pessebres amb pretensions historicistes i cada vegada em criden més l’atenció els pessebristes que s’esforcen en traduir a un llenguatge i a una realitat contemporània una història universal. Un pessebre clàssic acaba sent sempre el mateix i pot captivar una vegada als espectadors més allunyats d’aquest art. Un pessebre contemporani pot tenir la gràcia de la novetat constant i del diàleg entre l’artista i l’espectador.

Aquest any no hi ha hagut pessebres

En el marc de la societat de la informació en el que estem tot allò que no apareix als mitjans no existeix. Tot i que l’afirmació és taxativa i discutible si que és veritat que acabem atribuint un rang de realitat a allò que veiem als mitjans i allò que no apareix passa absolutament desapercebut. Aquesta nova realitat que constitueixen els mitjans és en la que ens hem de moure. Les entitats de cultura popular han de saber jugar amb les regles dels mitjans si volen fer-se presents en la societat.

Aquesta és la base de les sessions de treball que vaig estar desenvolupant quan a finals de l’any passat vaig participar com a docent en uns cursos de formació per a entitats, promogut per la Diputació. De l’experiència en vaig treure dues conclusions: hi ha entitats molt preocupades per fer bé les seves tasques de comunicació, i les entitats que es despreocupen d’aquest aspecte denoten també altres mancances relacionades amb la seva forma de gestionar l’entitat.

Durant aquest passat Nadal he observat com ha estat la presència del pessebrisme en alguns mitjans de comunicació. Una vegada més hauríem d’afirmar que no hi ha hagut pessebres. Hi ha hagut pessebres vivents i prou. He fet una repassada exhaustiva per les notícies que han aparegut a l’Avui i a La Vanguardia entre els dies 25 de novembre i 15 de gener. El pessebre directament com a notícia apareix en relació al pessebre de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, als nous caganers de l’any i a un pessebre del Prat que ha estat malmès. De resquitllada apareix en relació a una obra d’en Perejaume a la Fundació Miró, quan es parla de les tradicions de Nadal, i en alguns articles d’opinió en el marc del debat sobre la presència de símbols religiosos en una societat laica. La Vanguardia va publicar un interessant article sobre el pessebre a Nàpols el dia 12 de desembre.

La proporció entre notícies directament relacionades amb el pessebrisme i notícies relacionades amb els pessebres vivents és d'1 a 10, és a dir hi ha deu vegades més de presència dels pessebres vivents que de pessebres, en els mitjans observats. Tot i que no he fet una observació rigorosa de El Periódico i de la ràdio i de la televisió, crec que les xifres deuen ser molt semblants. A El Periódico, que vaincloure en el diari durant tres setmanes un quadern central dedicat al Nadal i les seves tradicions, van publicar una breu referència plena de tòpics i llocs comuns a càrrec de Joan Soler Amigó, i poca cosa més.

D’entrada em venen al cap algunes reflexions: d’una banda els professionals del periodisme fa anys que quan es refereixen al pessebre no saben sortir dels tòpics del caganer i de Sant Francesc. Aquest fet el podem atribuir o bé a una pobra autoexigència professional o a una pobra capacitat de difusió per part de qui li convé donar-se a conèixer. Des del món pessebrista no s’està vetllant gairebé gens per fer present el pessebre als mitjans de comunicació. La Federació Catalana, que hauria de liderar aquest propòsit, fa uns anys que descuida sistemàticament aquesta vessant de la seva feina, fins al punt que fins i tot la pròpia pàgina web que gestionen està incompleta, desfasada i no serveix com a punt de referència informativa per als mitjans, ni per al públic.

Estic convençut que el fet pessebrístic és mediàticament interessant. De fet quan s’han promogut accions dedicades a fer-ne difusió els mitjans han respost bé. Però aquesta és una feina que cal fer amb constància, amb planificació, amb ofici i dedicació. És cert que en mitjans d’àmbit local la presència és molt més habitual i més fàcil de promoure, però també és cert que cal poder mostrar el pessebrisme amb tota la seva riquesa en els mitjans de gran abast.

Els valors i les virtuts que té aquest art són innegables i van molt més enllà de les exposicions de pessebres que fem. Si els propis pessebristes no s’esmercen en donar-los a conèixer difícilment tindran un lloc en el farcit món d’oferta cultural i d’oci que tenim al davant. Cada any llegim laments de pessebristes sobre la difícil continuïtat d’algunes associacions de pessebristes. Malgrat això el pessebrisme està vivint potser el moment més daurat de la seva història, amb un bon nombre d’associacions, amb molts pessebristes no associats que mantenen la seva afecció, amb moltes famílies i entitats que continuen fent el pessebre i que hi troben el gust de practicar aquest art.

Ara bé, tot això pot seguir quedant desapercebut si no hi ha una clara voluntat i predisposició de fer-ho saber. Hi ha una important feina per fer en aquest sentit.

Si, temps de calvaris!

Després d'escriure l'anterior post he seguit buscant i finalment he trobat que a Banyoles enguany si que hi ha exposició de Calvaris a l’Església de Santa Maria de Turers del 8 al 31 de març a càrrec de l’Associació de pessebristes.

D’altres exposicions permanents on hi ha diorames de la passió són:

A l’Església parroquial de Sant Martí de Perelada hi ha l’exposició dels diorames que havien estat al castell.

A Rajadell, a l'interior de l'església, a la capella del Santíssim, trobem quatre diorames permanents amb escenes de la Passió de Jesús, obra de l'escultor manresà Ramon Oms.

A Solivella el pessebrista Antoni Sans té una col·lecció de diorames de la Història de la Salvació on hi ha alguns diorames de la Passió.

A Barcelona, al Museu de Pedralbes hi ha una exposició permanent sobre la vida de Jesús.

(Quina llàstima que des de la Federació Catalana no s'hagi fet una mica de difusió d'això)